Cada vegada són més les normes que han de complir les empreses en favor de la sostenibilitat. Cada vegada són més nombroses les obligacions i més complexes les responsabilitats. Cada vegada toca ser més conscients de l'impacte que deixem en el planeta i en les persones.
Esta tendència no és nova. Europa porta més d'una dècada tractant de forjar un moviment en favor de la neutralitat en carboni. Un moviment que, més enllà de les paraules, tinga un impacte real en un assumpte d'índole global com és el canvi climàtic.
En 2015, en el marc de l'Acord de París, nombrosos dirigents van acordar metes ambicioses per a mantindre la temperatura mitjana mundial en nivells acceptables. Acceptable significa que no posen en risc la nostra forma de vida, el nostre ecosistema, la nostra fauna, la nostra flora, la nostra salut.
No obstant això, ha sigut i continua sent necessari recordar, fomentar i impulsar este compromís, perquè la realitat és que quasi una dècada després, els passos que s'han donat són, a l'efecte de neutralitat climàtica, clarament insuficients.
Europa s'adona que canviar el món requerix redirigir els fluxos d'inversió sobre la base de nous paràmetres que estiguen més alineats amb eixe desenvolupament sostenible. La inversió pública no és suficient i les empreses i inversors privats han d'estar implicats per a generar un canvi real.
Europa crea en 2018 el Pla d'Acció de Finances Sostenibles i poc després una Taxonomia o sistema de classificació que ajuda a identificar, precisament, quines són les activitats econòmiques que es consideren sostenibles.
Es crea també el Green *Deal o Pacte Verd Europeu, que descriu l'estratègia de la UE per a aconseguir els objectius de neutralitat climàtica. Els pilars són la reducció de la dependència de països tercers, la descarbonització i la digitalització.
Amb este full de ruta, una de les conclusions és que es necessita adaptar la legislació de la UE per a aconseguir els objectius climàtics. Així, a partir d'este moment comencen una sèrie de canvis en nombroses normes, reglaments i directives.
Una altra de les conclusions és que els canvis han d'integrar-se en la política pressupostària. Un exemple és el Pla de Recuperació *Next *Generation, amb un 30% de les inversions en accions climàtiques.
Però fer que els fluxos d'inversió canvien i se centren en activitats més sostenibles, aconseguir que es dissenyen productes adequats perquè siguen reparables i duren més temps, aconseguir que la mentalitat de les empreses canvie per a elevar la importància de l'impacte mediambiental i social al mateix nivell que el financer… tot això requerix de molts canvis, molts diners i més temps del que ens agradaria admetre.
Europa “fomenta” sobre la base de normativa i, així, continuen apareixent en els últims anys tota una sèrie de modificacions de normes que tenen impacte directe en moltes empreses espanyoles.
Destaquen alguns exemples, com la Directiva de *Reporte de Sostenibilitat Corporativa (*CSRD) que obliga les grans empreses i pimes cotitzades a equiparar la informació sobre sostenibilitat amb la informació financera (intensificant l'antiga norma d'Informació No Financera).
Les empreses han de presentar la informació no financera d'acord amb uns estàndards comuns (*ESRS o *NEIS) per a generar dades fiables i comparables. A més, les companyies estaran subjectes a auditories independents i a processos de certificació.
Al desembre de 2023 s'arriba a un acord per al Reglament d'Ecodisseny, que establix el marc per a millorar la circularitat, eficiència i sostenibilitat dels productes a la UE.
S'establix la creació del Passaport digital de Producte en el qual les empreses hauran de proporcionar informació relativa a tot el cicle de vida, durabilitat, reparació, reciclabilitat, consum d'energia i petjada de carboni entre altres dades.
Fa unes setmanes, en 2024, s'acorda la Directiva sobre Diligència Deguda (*CSDDD), que obliga les grans empreses a adoptar mesures per a identificar, previndre, detectar i mitigar qualsevol efecte advers sobre els drets humans o el medi ambient.
Han de tindre en compte també els socis comercials, incloent tota la cadena de valor, des de proveïdors de matèries primeres fins als processos de gestió de residus.
A més, el Consell Europeu va adoptar la revisió del Reglament de Trasllat de Residus per a actualitzar els procediments d'enviament de residus per a reflectir els objectius de l'economia circular i la neutralitat climàtica, fer ús de la tramitació electrònica i l'intercanvi d'informació, i combatre les pràctiques il·legals.
Europa té, a més, la intenció de crear un punt únic d'informació pública relacionada amb finances i sostenibilitat sobre empreses i productes d'inversió (*PAUE) per a l'any 2027.
Si bé és cert que començava esta reflexió comentant que els resultats quant a l'avanç en neutralitat climàtica són insuficients, la qual cosa també és innegable és que el treball normatiu ha sigut extremadament prolix i l'explosió de normes i obligacions per a les empreses s'està produint a un ritme a vegades massa ràpid.
Les empreses es veuen obligades a un gran canvi, no sols en la manera de produir, de gestionar els costos, o en la manera de mostrar-se al mercat, sinó un canvi en la seua manera de pensar, de concebre la pròpia companyia, d'establir prioritats.
Hui dia, els temes mediambientals són qüestions que van més enllà de la imatge, més enllà del *compliance i més enllà de la gestió de riscos.
Aglutinen la percepció de l'inversor, del consumidor, de les autoritats i d'altres grups d'interés. Estan cada vegada més pròximes al nucli de l'empresa i cada vegada més presents en els plans estratègics.
Ja no val l'eloqüència i les declaracions superficials.
Toca prioritzar i centrar-se en accions concretes, en accions tangibles.
Cada vegada és més insuficient “dir” i més necessari “demostrar”.
Font: EFE Verd
Més informació: Més informació
